Panell en un cementeri d’esclaus a Guadalupe ..Panel en un cementerio de esclavos en Guadalupe
....Dijous, 20 d’octubre..Jueves, 20 de octubre..x.... de 2022
18:00 ....hores..horas..x....
....Aula Magna. Centre Cultural La Nau. Entrada Lliure. Aforament limitat ..Aula Magna. Centre Cultural La Nau. Entrada Libre. Aforo limitado ....
....Conferència “ Esclavitud i colonització a Europa. Una nova mirada en arqueologia, patrimoni o museus”
A càrrec d’André Delpuech, conservador general de patrimoni, investigador al Centre Alexandre-Koyré de l’École des hautes études en sciences sociales (EHESS) i exdirector del Musée de l’Homme de París (2017-2022).
Presenta
Hasan G. López, Professor de l’àrea d’Estètica i Teoria de les Arts de la Facultat de Filosofia de la Universitat de València
..Conferencia “Esclavitud y colonización en Europa. Una nueva mirada en arqueología, patrimonio o museos”
A cargo de André Delpuech, conservador General de Patrimonio, investigador en el Centro Alexandre Koyré de la École des Hautes Études en Sciences Sociales (EHESS) y exdirector del Museo del Hombre de París (2017-2022)
Presenta
Hasan G. López, profesor del àrea d’Estètica i Teoria de les Arts....
....Organitza
Escola Europea de Pensament Lluís Vives del Vicerectorat de Cultura i Societat i el Centre de Documentació Europea de la Fundació General de la Universitat de València
Col·labora
Centre d'Excel·lència Jean Monnet sobre Integració i Globalització, Grup d'investigació REPERCRI «Representacions contemporànies de perpetradors de crims de masses» i projecte d'investigació d’«escena del crim a lloc de memòria» (PROMETEU/2020/059)
Cicle Les raons d’Europa.
..Organiza
Escola Europea de Pensament Lluís Vives del Vicerectorat de Cultura i Societat y el Centro de Documentación Europea de la Fundación General de la Universitat de València
Colabora
Centro de Excelencia Jean Monnet sobre Integración y Globalización, Grupo de investigación REPERCRI «Representaciones contemporáneas de perpetradores de crímenes de masas» y proyecto de investigación de «escena del crimen a lugar de memoria» (PROMETEU/2020/059)
Ciclo Las razones de Europa....
André Delpuech
....Conservador general de patrimoni, André Delpuech és investigador a l’École des hautes études en sciences sociales (Centre Alexandre-Koyré, EHESS) de París. Entre 2017 i 2022 ha sigut director del Musée de l’Homme. Anteriorment, entre 2005 i 2017, va ser cap del Departament de les col·leccions de les Amèriques (arqueologia i etnografia) del Musée du quai Brany-Jacques Chirac. Inicialment es va especialitzar en el paleolític europeu, i va treballar entre 1984 i 1991 en el rescat del patrimoni arqueològic a França. En 1992 va fundar el servei d’arqueologia de l’arxipèlag de Guadalupe (FWI), del qual va ser director fins a 1999. Des d’aquell any fins a 2002 va ser investigador al laboratori d’Archéologie des Amériques (UMR 8096). Finalment, entre 2002 i 2004 va ser cap de l’oficina de recerca arqueològica del Ministeri de Cultura francès.
Les seues investigacions se centren principalment en les societats ameríndies del Carib i l’Amazònia , en l’art precolombí i la història i llegat de l’esclavitud i la colonització francesa en les Amèriques. També ha desenvolupat investigacions sobre els primers gabinets de curiositats i la historia dels museus d’antropologia i etnografia durant els segles XIX i XX. Entre les seues últimes publicacions hi destaquen Archéologie de l’esclavage colonial (Éditions La Découverte, 2014) i Les années folles de l’ethnographie. Trocadéro 28-37 (Musée National d’Histoire Naturelle, 2017). ..Conservador General de Patrimonio, André Delpuech es investigador en la École des Hautes Études en Sciences Sociales (Centro Alexandre Koyré, EHESS) de París. Entre 2017 y 2022 ha sido director del Museo del Hombre. Anteriormente, entre 2005 y 2017, fue jefe del departamento de las colecciones de las Américas (arqueología y etnografía) del Museo del Quai Brany-Jacques Chirac. Inicialmente se especializó en el paleolítico europeo, trabajando entre 1984 y 1991 en el rescate del patrimonio arqueológico en Francia. En 1992 fundó el Servicio de arqueología del archipiélago de Guadalupe (FWI), del que fue director hasta 1999. Desde ese año hasta 2002 fue investigador en el Laboratorio de Arqueología de las Américas (UMR 8096). Finalmente, entre 2002 y 2004 fue Jefe de la Oficina de Investigación Arqueológica del Ministerio de la Cultura francés.
Sus investigaciones se centran principalmente en las sociedades amerindias del Caribe y la Amazonia, en el arte precolombino y la historia y legado de la esclavitud y la colonización francesa en las américas. También ha desarrollado investigaciones sobre los primeros gabinetes de curiosidades y la historia de los museos de antropología y etnografía durante los siglos XIX y XX. Entre sus últimas publicaciones destacan Archéologie de l'esclavage colonial (Éditions La Découverte, 2014) y Les années folles de l'ethnographie. Trocadéro 28-37 (Muséum National d'Histoire Naturelle, 2017). ....
....Sinopsi ..Sinopsis ....
....Igual que les estàtues de personatges vinculats a la colonització destruïdes durant els últims anys, les restes patrimonials posats en valor en països sotmesos a l’esclavitud colonial reflecteixen, una vegada i una altra, una visió occidental de la història i del patrimoni. En l’àrea del Carib, els monuments considerats històrics són en la seua gran majoria arquitectura europea: edificis militars, esglésies i catedrals, cases o grans residències, enginys sucrers o cafetars, símbols per excel·lència del poder colonitzador. A les poblacions locals sovint els resulta difícil reconèixer-se en aquells llocs, que els recorden més el poder dels dominadors que la vida dels seus avantpassats.
En ple desenvolupament des de la dècada dels 2000, la disciplina arqueològica pot servir com a “creadora” de llocs de memòria, com a reveladora de vestigis portadors d’identitat i fins i tot d’afecte. És una arqueologia de la discreció, que cerca petjades poc espectaculars –pobles precaris, cementeris, campaments d’esclaus fugitius– que les comunitats servils han pogut deixar en la terra.
De la mateixa manera, i fins fa poc temps, la història de l’esclavitud i de la colonització, els vestigis materials d’aquests temps, així com les creacions de les societats contemporànies nascudes de la deportació de milions d’africans, ha estat en gran part absent de les col·leccions i discursos dels museus. Ha arribat el moment de portar aquestes històries doloroses al museu i mostrar la vitalitat de les societats que han sorgit d’elles. Per fi s’han obert grans museus nacionals dedicats al tràfic d’esclaus i l’esclavitud en països com Regne Unit, els Estats Units o França. També s’estan fent exposicions en països americans, a l’Àfrica i en l’Oceà Índic. ..Igual que las estatuas de personajes vinculados a la colonización destruidas durante los últimos años, los restos patrimoniales puestos en valor en países sometidos a la esclavitud colonial reflejan, una y otra vez, una visión occidental de la historia y del patrimonio. En el área del Caribe, los monumentos considerados históricos son en su gran mayoría arquitectura europea: edificios militares, iglesias y catedrales, casas o grandes residencias, ingenios azucareros o cafetales, símbolos por excelencia del poder colonizador. A las poblaciones locales a menudo les resulta difícil reconocerse en esos lugares, que les recuerdan más el poder de los dominadores que la vida de sus antepasados.
En pleno desarrollo desde la década de los 2000, la disciplina arqueológica puede servir como “creadora” de lugares de memoria, como reveladora de vestigios portadores de identidad e incluso de afecto. Es una arqueología de lo discreto, que busca huellas poco espectaculares –pueblos precarios, cementerios, campamentos de esclavos fugitivos– que las comunidades serviles han podido dejar en la tierra.
Del mismo modo, y hasta hace poco tiempo, la historia de la esclavitud y de la colonización, los vestigios materiales de estos tiempos, así como las creaciones de las sociedades contemporáneas nacidas de la deportación de millones de africanos, ha estado en gran parte ausente de las colecciones y discursos de los museos. Ha llegado el momento de llevar estas historias dolorosas al museo y mostrar la vitalidad de las sociedades que han surgido de ellas. Por fin se han abierto grandes museos nacionales dedicados a la trata de esclavos y la esclavitud en países como Reino Unido, Estados Unidos o Francia. También se están haciendo exposiciones en países americanos, en África y en el Océano Índico. ....