Entrevista FRANCESC PÉREZ MORAGÓN sobre VICENT VENTURA

Coordinador de les activitats commemoratives del centenari del naixement de Vicent Ventura (1924-1998), Francesc Pérez Moragón desgrana part de la trajectòria del polític i periodista valencià. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de València i historiador de la literatura en valencià, Pérez Moragón prepara la primera biografia sobre Ventura, treball del qual parla en aquesta entrevista.

1.          Quan comença la seva relació amb Vicent Ventura (VV)?

No ho sé amb exactitud. Jo estudiava encara el batxillerat, als Escolapis del carrer de Carnissers, de València. Fou per la meua vinculació amb la gent d'Unió Democràtica del Poble Valencià, especialment Ernest Sena i Vicent Miquel i Diego. En qualsevol cas, va ser arran de la campanya per la introducció del valencià en la litúrgia a l'arxidiòcesi de València. En algun moment m'enviaren a sa casa, a dur-li alguna documentació. Ell encara vivia al número 1 de l'avinguda de Suècia. Després ens saludàvem perquè jo anava a estudiar a l'antic edifici de la Universitat, encara amb ús docent per a Filosofia i Lletres, i Publipress, l'empresa de Ventura, estava prop. El vaig veure després en algun acte, però la relació més freqüent quedà establerta a principis de 1972, quan Joan Fuster em portà a la tertúlia a la cafeteria San Patricio, on tots dos eren el centre i el plat fort de les converses i l'animació.  Hi vaig tornar sempre que en vaig tenir ocasió i ja ens vam veure moltes vegades Ventura i jo en mil històries, fins que morí.

2.          En la seva recent conferencia a la NAU, parla de l'elaboració d'una biografia sobre VV. En quin punt està aquest treball? Amb quins problemes s'ha trobat? Falta de documentació, de testimoniatges…

És una faena complicada, perquè no hi ha precedents i l'arxiu d'ell era molt parcial perquè no conservava en general massa papers i, damunt, després de morir el 1988 Marina Peris, la seua dona, trencà fotografies i documents, enmig d'una depressió horrible. Afortunadament, la neboda i hereva de Ventura, Anna Aguilar, va dipositar el que quedava a la Biblioteca Valenciana. Estic classificant-ho, amb l'ajuda inestimable de Magda Pellicer Lázaro, documentalista, i de Nel·lo Pellisser. Ara com ara estic traçant un resum llarg, d'uns setanta o vuitanta folis, amb el material que he recollit i fent una llista d'arxius per visitar, cosa que espere fer quan tindré més temps i els recursos adequats. He de dir que, on he anat, persones o institucions, tot han estat facilitats: el nom de Ventura desperta molt de respecte, tants anys després que morí.

3.          Pot donar-nos alguna pista, quins personatges lligats a Ventura, encara vius, són entrevistats per a la biografia i quins han estat les seves principals fonts a l'hora de repassar la trajectòria de VV?

Tot això hauria de ser, en la meua opinió, un treball d'equip. He parlat amb Mario García Bonafé. Vaig tindre una primera conversa amb Ricard Pérez Casado i me'n queden moltes més. Per desgràcia, van morir moltes persones, amigues d'ell i meues, que haurien donat moltes pistes. Jo mai no havia pensat embarcar-me en aquesta biografia i ningú els va preguntar. Ara, queden testimonis escrits, com ara cartes o articles, de Doro Balaguer, Fuster i d'altres.

En realitat, estic començant. I descobrint sorpreses que em fan veure un Ventura que desconeixia. Per exemple, l'Academia Valenciana de la Llengua publicarà un àlbum de fotografies que posa a contribució les que conservava Marina d'ella mateixa, sobretot, i de Vicent. I les famílies dels seus amics més antics —Xavier Marco, Josep L. Bausset, Josep Iborra, Josep García Richart, Carlos Orbea, Josep la Roca...—, a més d'altres persones i fonts —Lluís Peris, Adela Costa, Jesús Ciscar, Dolors Bramon, Vicent Soler, l'Espai Joan Fuster, Jordi Amat, etc.— han proporcionat material de gran interès. Segur que em deixe noms. La meua memòria està plena de forats. No sempre per a bé. És el principi, com li dic.

En qualsevol cas, he enrolat en la galera Adolf Beltran, excel·lent periodista, que ja publicà la correspondència de Ventura amb Fuster i un llibre amb una extensa entrevista amb Vicent. Espere que entre els dos arribarem a tot.

4.          Com és possible que, des que va morir en 1998, no s'hagi publicat cap treball extens sobre VV?

Mire, el país és el que és. Cal donar molt més suport a la investigació, però perquè siga possible cal invertir molt en personal, infraestructura, pressupostos i recursos de tota mena per a arxius i biblioteques.

5.          Vostè ha escrit alguns treballs i ha fet documentals i exposicions sobre Joan Fuster, en bona part per a la Universitat de València. En quina mesura ha contribuït això a saber més sobre VV?

Al revés que Ventura, Fuster deixà un arxiu voluminós que, gràcies a l'esforç de moltes persones, està classficat de manera molt eficient. Per diverses raons vaig intervindre en l'operació. Les activitats que esmenta vostè m'han permès conèixer determinats aspectes de l'obra i la personalitat de Ventura. Ara, res no es pot comparar a haver-los tractat alhora, a haver-los escoltat moltes vegades xarrar i fer bromes en una tertúlia de la qual eren el motor i el centre d'interès.

6.          Com va ser la relació entre Fuster i VV? Van tenir desacords?

La relació va ser sempre d'una cordialitat admirable. Hi hagué, com se sap, un episodi de trencament arran de la publicació dels projectes d'Estatut d'Autonomia dits d'Elx i del Consell Democràtic. Fou provocat per insídies típiques d'Eliseu Climent, com es pot comprovar documentalment i m'ha confirmat un testimoni de gran valor, l'historiador Mario García Bonafé, gran amic de Ventura i de Fuster durant molts anys i fundador amb Ventura i Joan J. Pérez Benlloch del primer PSPV.

7.          Quin va ser per a vostè l'etapa més fascinant en la trajectòria professional de VV?

Crec que ell degué engrescar-se en totes. Ventura solia dir d'agunes persones: "és un entusiasta". Podies creure que era un retret. Era un elogi. Ell mateix s'entusiasmava en tot el que feia. La primera etapa de periodisme, fins a les represàlies governamentals per haver participat a la reunió del Congrés del Moviment Europeu del 1962, a Munic, seria per a ell un seguit de descobertes emocionants. Després, fer Publipress, amb gent com Jarque, Alfaro, la Roca, Torres, Benavent i d'altres. I això limitant-nos a la cosa laboral. En la política, tingué sens dubte moments de gran empenta i disgustos notables.

8.          Quina vinculació tingué Ventura amb la Universitat de València?

No passà dels estudis primaris, que ni tan sols acabà perquè el pare ho impedí. Fou un autodidacte i en aquesta operació tingueren gran valor per a ell moltes persones vinculades a la nostra Universitat. Amb Fuster, Iborra, Richart i d'altres quan encara eren estudiants, però també amb Miquel Tarradell i altres professors. Primer de Filosofia i Lletres, després d'Econòmiques... Dirigí la primera etapa de Claustro, òrgan del Sindicato Español Universitario i participà en les activitats inicials del Teatro Universitario. I ja al final de la vida col·laborà en activitats civils amb Ramon Lapiedra i rebé la Medalla de la Universitat sent rector Pedro Ruiz. Pronuncià la laudatio Josep Fontana. Es tenien un gran afecte i respecte.

9.          Com resumiria l'aportació de VV a la política valenciana?

Va fer tot el possible per desprovincianitzar-la. Política per a un país fou el títol d'un recull d'articles seus que vaig tenir la fortuna d'editar-li, com a curador. Sempre des d'una perspectiva socialista, socialdemocràtica, però amb un gran sentit de relació antisectària amb altres organitzacions i ideologies. Tingué una magnífica relació amb persones conservadores o liberals, com ara Joquim Maldonado, pare i fill, Muñoz Peirats, Francesc de P. Burguera, Adolf Pizcueta, Álvaro Noguera o Joaquim Reig, per no dir amb Dionisio Ridruejo, Doro Balaguer i gent socialista, comunista i nacionalista ja més del nostre temps.

10.       Com podria difondre's la figura de VV entre les noves generacions? Impulsaria vostè alguna iniciativa?

Estem començant a fer-ho, gràcies a la Universitat de València, a la d'Alacant, a la Jaume I, a les centrals sindicals... Caldria traçar-se un programa realista i eficaç d'iniciatives, a partir del centenari, que és una oporunitat tan bona com qualsevol altra. Els llibres de Ventura o sobre ell que apareixeran enguany hi seran una bona plataforma de partida, crec.