....Taula rodona Sálvese quien pueda (Cómo se acaba una guerra)
Amb la intervenció de
Teresa Cordón,
Intèrpret i traductora. Filla d’Antonio Cordón i de Rosa Vilas
Natalia Castellanos,
Llicenciada en Comunicació Audiovisual. Neta de Juan Peset Llorca
Xavier Crespo Rico,
Director creatiu de Dacsa Produccions
José M.ª Azkárraga,
Biòleg. Fotògraf. Investigador de memòria històrica
Begoña Lobo,
Advocada de Asilo i editora de Media Vaca
..Mesa Redonda Sálvese quien pueda (Cómo se acaba una guerra)
Con la intervención de
Teresa Cordón,
Intérprete simultánea y traductora. Hija de Antonio Cordón y de Rosa Vilas
Natalia Castellanos,
Licenciada en Comunicación Audiovisual. Nieta de Juan Peset Llorca
Xavier Crespo Rico,
Director creativo Dacsa Produccions
José M.ª Azkárraga,
Biólogo. Fotógrafo. Investigador Memoria Histórica
Begoña Lobo,
Abogada de Asilo y editora de Media Vaca....
....Organitza
Escola Europea de Pensament Lluís Vives del Vicerectorat de Cultura i Esport de la Universitat de València
..Organiza
Escola Europea de Pensament Lluís Vives del Vicerectorat de Cultura i Esport de la Universitat de València....
Teresa Cordón
....Vaig nàixer a Moscou en 1943. En 1944, Tito va convidar el meu pare com a conseller militar i vam viatjar a Iugoslàvia. Pensant que una vegada acabada la Segona Guerra Mundial cauria Franco i es podria tornar a Espanya, vam viatjar a França per estar-ne el més a prop possible. Però finalment no va haver-hi retorn, i vam seguir allà fins que va començar l’operació Bolero-Paprika: caça i expulsió de tots els republicans. Abans que ens expulsaren, un antic interbrigadista , en aquell moment ja ministre d’Educació i Ensenyament, el Sr. Kopecky, va oferir al meu pare la càtedra de Literatura Espanyola en la Universitat Carolina de Praga, i ens hi traslladàrem a l’abril de 1949. Allà vaig començar a anar a l’escola txeca i, en 1954, els russos van convidar alguns fills d’espanyols a freqüentar l’escola soviètica a l’ambaixada de l’URSS a Praga. En 1958, el meu pare va formar part de la comissió encarregada d’escriure la història del PCE. Va demanar l’excedència en la universitat i vam viatjar a Moscou. En 1960 vam tornar a Praga, però a l’escola soviètica havien eliminat les últimes classes i em va tocar acabar els meus estudis en 1961 a l’escola txeca. El meu pare va tornar a la universitat. Jo em vaig inscriure en la Facultat de Química. El meu pare, que des de feia molt de temps tenia un fort emfisema pulmonar, que se li va agreujar, no podia seguir vivien en aquell clima i, en 1963, un altre ex interbrigadista, que en aquell moment formava part del govern italià, va convidar el meu pare a traslladar-se a Roma. A Roma vaig prosseguir els meus estudis. En 1968, el meu pare va emmalaltir i va ser hospitalitzat, i, al gener de 1969, va morir i va ser enterrat a Roma amb tots els honors en la tomba dels fundadors del PCI: De Vittorio, Togliatti, etc. Aleshores vaig caure en una forta depressió, però gràcies a una amiga dels meus pares, la filla de Sereni, vaig aprendre la professió d’intèrpret.
La meua mare, que a Espanya havia sigut l’única dona tècnica comercial de l’estat (i ho va continuar sent fins a 1975), va demanar el reingrés. Així és com vam tornar, o, més ben dit, com per primera vegada vaig venir jo a Espanya. A Espanya vaig voler tornar als meus estudis, però la burocràcia va tardar més de dos anys, en els quals jo vaig fer diversos treballs (cap de vendes de les línies aèries txecoslovaques, hostessa de congressos, contractada temporal en el Butlletí del Ministeri de Comerç, secretària de direcció en la companyia mixta hispanosoviètica SOVHISPAN; tot això alternat amb les meues vacances i el treball d’intèrpret. En 1974, una altra amiga de la meua mare, intèrpret també, Teresa Azcárate, em va presentar el cap del servei lingüístic de la CSCE (avui OSCE) i vaig començar a treballar per a ells. Alternant amb altres congressos i conferències, treballe per a ells des de 1975. Avui soc la persona del servei lingüístic amb major antiguitat. Tinc dues filles, Aitana —en honor a l’últim tros de terra espanyola que van veure els meus pares, juntament amb els Alberti, en eixir cap a l’exili— i Diana. ..Nací en Moscú, en 1943. En 1944, a mi padre le invitó Tito como consejero militar y viajamos a Yugoslavia. De ahí, pensando que una vez acabada la Segunda Guerra Mundial caería Franco y se podría volver a España, viajamos a Francia para estar lo más cerca posible. Pero no hubo tal regreso, y seguimos ahí hasta que empezó la Operación Bolero-Paprika: casa y expulsión de todos los republicanos. Antes de que nos expulsaran, un ex interbrigadista, y en ese momento ya ministro de Educación y Enseñanza, el Sr. Kopecky, le ofreció a mi padre la cátedra de literatura española en la Universidad Carlos de Praga, y ahí nos trasladamos en abril de 1949. Ahí empecé a ir al colegio checo, y, en 1954, los rusos invitaron a algunos hijos de españoles a frecuentar la escuela soviética ante la embajada de la URSS en Praga. En 1958, mi padre formó parte de la comisión encargada de escribir la Historia del PCE. Él pidió la excedencia en la universidad y viajamos a Moscú. En 1960, volvimos a Praga, pero en la escuela soviética habían eliminado las últimas clases y me tocó acabar mis estudios en 1961 en la escuela checa. Mi padre volvió a la universidad. Yo me inscribí en la facultad de química. Mi padre, que desde hacía mucho tiempo tenía un fuerte enfisema pulmonar, que se le agravó, no podía seguir en ese clima y, en 1963, otro ex interbrigadista, en ese momento en el Gobierno italiano, invitó a mi padre a trasladarse a Roma. En Roma proseguí mis estudios. En 1968, mi padre enfermó y fue hospitalizado, y, en enero de 1969, falleció y fue enterrado en Roma, con todos los honores, en la tumba de los fundadores del PCI: De Vittorio, Togliatti, etc. Yo entré en una fuerte depresión y, gracias a una amiga de mis padres, la hija de Sereni, aprendí la profesión de intérprete simultánea.
Mi madre, que en España había sido la única mujer técnico comercial del estado (y lo siguió siendo hasta 1975), pidió el reingreso. Así es como volvimos, o, mejor dicho, como por primera vez vine yo a España. En España quise volver a mis estudios, pero la burocracia tardó más de dos años, en los que yo realicé varios trabajos (jefe de ventas de las líneas aéreas checoslovacas, azafata de congresos, contratada temporal en el Boletín del Ministerio de Comercio, secretaria de dirección en la compañía mixta hispano-soviética SOVHISPAN; todo ello alternándolo en mis vacaciones con el trabajo de intérprete simultánea. En 1974, otra amiga de mi madre, intérprete también, Teresa Azcárate, me presentó al entonces jefe del servicio lingüístico de la CSCE (hoy OSCE) y empecé a trabajar para ellos; y, alternando con otros congresos y conferencias, llevo trabajando para ellos desde 1975. Hoy soy la persona del servicio lingüístico con mayor antigüedad. Tengo dos hijas, Aitana —en honor al último pedazo de tierra española que vieron mis padres, junto con los Alberti, al salir hacia el exilio— y Diana. ....
Natalia Castellanos Peset
....Llicenciada en Comunicació Audiovisual, després de diversos anys d’experiència en el sector, va començar a interessar-se per la sostenibilitat tèxtil, els processos de transformació social en la moda i l’economia circular i es va formar en aquest camp. És cofundadora d’Altrapo Lab, cooperativa especialitzada en reciclatge tèxtil de valor afegit (upcycling), on és coordinadora de projectes i comunicació des de 2015.
..Licenciada en Comunicación Audiovisual, tras varios años de experiencia en el sector, comenzó a interesarse y formarse en el campo de la sostenibilidad textil y los procesos de transformación social a la moda y la economía circular. Es co-fundadora de Altrapo Lab, cooperativa especializada en upcycling textil, donde ejerce de coordinadora de proyectos y comunicación desde 2015......
Xavier Crespo Rico
....Productor. Cursa estudis de Gestió Empresarial i Política Fiscal i es titula com a Tècnic Especialista en Imatge i So a la ciutat de Torrent . Comença una sèrie de col·laboracions amb emissores de ràdio i televisió locals fins a l’arribada de la televisió autonòmica a la Comunitat Valenciana. Coincidint amb l’obertura d’RTVV en 1989, Xavier Crespo comença a treballar en el Departament d’Informatius. La seua vinculació amb l’entitat s’articula en dues etapes. En la primera, assumeix tasques de producció durant tres anys; en la segona, a partir de la meitat dels anys noranta, exerceix com a productor en el Departament de Programes, on promou continguts de caràcter cultural, com Colp d’ull (1996-2003). En aquesta etapa, també assumeix funcions de direcció, concretament per al programa Nits temàtiques. En 1992 funda la seua pròpia productora, en origen dedicada a la producció i distribució teatral, encara que prompte incorpora les obres audiovisuals al seu catàleg de produccions. L’empresa passa per diferents formes jurídiques fins que es constitueix com a DACSA Produccions l’any 2000. La productora impulsa la formació de l’associació Productors Audiovisuals Valencians (PAV) i s’incorpora a la Federació d’Associacions de Productors Audiovisuals Espanyols (FAPAE). Actualment, DACSA Produccions forma part de l’associació de productors independents AVANT. Amb aquesta empresa, Crespo emprèn la producció d’obres audiovisuals per a cinema, televisió i multimèdia.
Entre els seus treballs destaquen els llargmetratges i curtmetratges, els telefilms i els documentals, videoclips i publicitat, com és Ibèria (2007), de Carlos Saura. Productor associat Premi Goya a la Millor Direcció de Fotografia. Nominat al Premi Goya al Millor Documental. Nominat al Premi Goya al Millor Muntatg; Benvingut a casa (2017), de Miguel Marcos. Curt director de producció. Premi Túria al Millor Curtmetratge 2017; Cabanyal. Any Zero (2018), de Frédérique Presmann. Productor executiu i director de producció. 50º Alcances Festival. Festival de Cinema Documental de Cadis; Cuses a fer abans de morir (2019), de Cristina Fernández i Miguel Llorens. Llarg. Productor executiu. Mostra de Cinema del Mediterrani de València 2020, entre molts altres més.
..Productor. Cursa estudios de Gestión Empresarial y Política Fiscal y se titula como Técnico Especialista en Imagen y Sonido en la ciudad de Torrent. Comienza una serie de colaboraciones con emisoras de radio y televisión locales, hasta la llegada de la televisión autonómica a la Comunidad Valenciana. Coincidiendo con la apertura de RTVV en 1989, Xavier Crespo empieza a trabajar en el departamento de Informativos. Su vinculación con la entidad se articula en dos etapas. En la primera, asume tareas de producción durante tres años, y en la segunda, a partir de mediados de los años noventa, ejerce como productor en el departamento de Programas, donde promueve contenidos de carácter cultural, como Colp d’ull (1996-2003). En esta etapa, también asume funciones de dirección, concretamente para el programa Nits temàtiques. En 1992 funda su propia productora, en origen dedicada a la producción y distribución teatral, aunque pronto incorpora las obras audiovisuales a su catálogo de producciones. La empresa pasa por diferentes formas jurídicas hasta constituirse como DACSA Produccions en 2000. La productora impulsa la formación de la asociación Productors Audiovisuals Valencians (PAV) y se incorpora a la Federación de Asociaciones de Productores Audiovisuales Españoles (FAPAE). Actualmente, DACSA Produccions forma parte de la asociación de productores independientes AVANT. Con esta empresa, Crespo emprende la producción de obras audiovisuales para cine, televisión y multimedia.
Entre sus trabajos destacan los largometrajes y cortometrajes, los telefilms y los documentales, videoclips y publicidad, algunos de ellos; Iberia (2007), de Carlos Saura. Productor asociado Premio Goya a la Mejor Dirección de Fotografia. Nominado Premio Goya Mejor Documental. Nominado Premio Goya Mejor Montaje; Bienvenido a casa (2017), de Miguel Marcos. Corto Director de Producción. Premio Turia al Mejor Cortometraje 2017; Cabanyal. Any Zero (2018), de Frédérique Presmann. Productor Ejecutivo y Director de Producción. 50º Alcances. Festival de Cine Documental Cádiz; Coses a fer abans de morir (2019), de Cristina Fernández, Miguel Llorens. Largo. Productor Executivo. Mostra de Cinema del Mediterrani de València 2020, entre otros muchos más......
José Mª Azkárraga Testor
....Biòleg. Fotògraf. Investigador de memòria històrica
Exposicions, publicacions i altres
1996: exposa a la Sala El Marino (Ajuntament de Castelló) el treball titulat American Star, restos de un naufragio, en col·laboració amb Capi Trillo i Javier Camarasa.
1998: exposa a la Sala Destall de València el treball África en negro.
Entre 1998 i 2011 és autor de l’Agenda del Medi Ambient de la Universitat de València en col·laboració amb Ortifus.
1999: exposa el treball Perder la guerra (Sala Gestalguinos), dedicat als perdedors de la Guerra Civil espanyola, i publica un fotollibre amb el mateix títol en l’editorial Amigos del Día de la Foto.
2000: exposa i publica el treball Paisajes i rostros de guerrilla (Amigos del Día de la Foto), dedicat a rescatar la memòria dels guerrillers que van lluitar contra Franco.
2001: participa en el projecte fotogràfic col·lectiu, patrocinat per la Diputació de València, titulat Valencia, siglo XXI. Juntament amb Alberto Sendra, escriu el quadern Experiencias sencillas con termes, editat per la Fundación Entomológica Torres Sala. El mateix any, coordina l’edició del llibre República, 70 años después, coeditat per Generalitat Valenciana, Bancaixa i la Universitat Politècnica de València.
L’any 2005 exposa i publica el treball Ladrón de horizontes (Universitat Politècnica de València), una crítica a l’urbanisme de la costa valenciana.
2007: és coautor del llibre Valencia, Guía urbana. La ciudad en la II República. 1931-1939, publicat per l’editorial de la Universitat de València (PUV).
2008: publica el fotollibre dedicat als habitatges barats de la postguerra titulat Renta limitada (Universitat Politècnica de València). Exposició a la llibreria Railowsky.
2009: comissaria i participa com a fotògraf en l’exposició, patrocinada pel Museu de Prehistòria de València, “Mundos tribales. Una visión etnoarqueológica”. Aquest treball s’exposa també al Museu Arqueològic d’Almeria (2011), Museu d’Arqueologia de Gandia (2012) i Museu Arqueològic de la Comunitat de Madrid (2015).
2010: comissaria i participa com a fotògraf en una exposició dedicada a rescatar els llocs d’ocupació dels moriscos valencians titulada “Despoblats moriscos, 400 anys després”. Museu d’Història de València.
2013: publica Valencia 1931-1939. Una ruta republicana. El Pasquí.
2015: comissaria l’exposició “La Història Natural a l’Institut Lluís Vives a l’inici del segle XX” a la Universitat de València (Palau de Cerveró ) i publica un article amb el mateix títol en la revista Futura.
2015: comissaria l’exposició “Exili il·lustrat” a la Universitat de València (La Nau).
2016: participa en el catàleg de l’exposició “Tot està per fer” de la Universitat de València amb un article titulat “València, anticapital de la República”.
2016: exposa al Centre Cultural de l’Ajuntament d’Alcoi, al costat de José Aleixandre, el treball Les línies de defensa de la República.
2017: a l’octubre publica, al costat de José Peinado, l’article “Al refugis” en el llibre editat per l’Ajuntament de València València Capital de la República, 1936-1937.
2017: a l’abril, participa com a comissari i fotògraf en l’exposició “Tempesta de ferro. Els refugis antiaeris a València ”, a l’Ajuntament de València.
2018: a l’abril exposa com a fotògraf col·laborador i autor d’un text en l’exposició “Guesdon ahir, València hui”, a l’Ajuntament de València.
2018: publica l’article “Innovació educativa en itineraris botànics mitjançant l’ús de les TIC” en el llibre Innovació i reflexions en l’ensenyament de la biologia editat per la Universidad Surcolombiana. El mateix any publica l’article “Cafè i República a València ” en el catàleg de l’exposició “Ens fem un cafè”, editat pel Museu d’història de València . Al desembre publica, en col·laboració amb Juan Salazar i edició de l’IVAJ, els materials didàctics de l’exposició “Exili il·lustrat”.
2019: es publica el llibre La guerra ha terminado, Alicante 1939, en què participa com a fotògraf.
Ha coordinat l’edició del llibre València 1939-1948. Guia urbana de la ciutat durant el primer franquisme, coeditat per PUV (Publicacions Universitat de València ) i l’Editorial UPV al desembre de 2021.
Comissari de l’exposició inaugurada al febrer de 2022 a La Nau (UV) i dedicada al llibre Regreso al Edén, de Paco Roca.
Comissari de l’exposició “Vinyetes i memòria de l’atrocitat”, inaugurada el 4 de maig a la plaça de l’Ajuntament i organitzada per la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica.
..Biólogo. Fotógrafo. Investigador Memoria Histórica
Exposiciones, publicaciones y otros;
En 1996 expone en la Sala El Marino (Ayuntamiento de Castellón) el trabajo titulado “American Star, restos de un naufragio”. Trabajo en colaboración con Capi Trillo y Javier Camarasa.
En 1998 expone en la Sala Destall de Valencia el trabajo “África en negro”.
Entre 1998 y 2011 es autor de la Agenda del Medi Ambient de la Universitat de València en colaboración con Ortifus.
En 1999 expone el trabajo “Perder la guerra”, (Sala Gestalguinos) dedicado a los perdedores de la guerra civil española y publica un fotolibro con el mismo título en ediciones Amics del Dia de la Foto.
En 2000 expone y publica el trabajo dedicado a rescatar la memoria de los guerrilleros que lucharon contra Franco titulado “Paisajes y rostros de guerrilla” (ediciones Amics del Dia de la Foto).
En 2001 participa en el proyecto fotográfico colectivo patrocinado por la Diputación de Valencia titulado “Valencia, siglo XXI”.
En 2001 es autor, junto con Alberto Sendra, del cuaderno “Experiencias sencillas con termes”. Editado por la Fundación Entomológica Torres Sala.
En 2001 coordina la edición del libro “República, 70 anys després”. Coeditado por Generalitat Valenciana, Bancaixa y Universidad Politécnica de Valencia.
En 2005 expone y publica el trabajo “Ladrón de horizontes” (Universitat Politècnica de València), una crítica al urbanismo de la costa valenciana.
En 2007 es coautor del libro que publica la editorial de la Universitat de València (PUV) “Valencia, Guía urbana. La ciudad en la II República. 1931-1939”.
En 2008 publica el fotolibro dedicado a las viviendas baratas de la posguerra titulado “Renta limitada” (Universitat Politècnica de València). Exposición en la librería Railowsky.
En 2009 comisaría y participa como fotógrafo en la exposición, patrocinada por el Museo de Prehistoria de Valencia, “Mundos tribales. Una visión etnoarqueológica”. Este trabajo se expondrá, además de en el Museo de Prehistoria de Valencia, en el Museo Arqueológico de Almería (2011), Museo de Arqueología de Gandia (2012) y Museo Arqueológico de la Comunidad de Madrid (2015).
En 2010 comisaría y participa como fotógrafo en una exposición dedicada a rescatar los lugares de ocupación de los moriscos valencianos titulada “Despoblats moriscos, 400 anys després”. Museu d’Historia de València.
En 2013 publica “Valencia 1931-1939. Una ruta republicana”. El Pasquí.
En 2015 comisaría la exposición en la Universitat de València (Palau de Cerveró) “La Història Natural a l’Institut Lluís Vives a l’inici del segle XX” y publica un artículo con el mismo título en la revista Futura.
En 2015 comisaría la exposición en la Universitat de València (La Nau) “Exili il.lustrat”.
En 2016 participa en el catálogo de la exposición “Tot està per fer” de la Universitat de València con un artículo tiutulado “València anticapital de la República”.
En 2016 expone en el Centro Cultural del Ayuntamiento de Alcoy, junto a José Aleixandre, el trabajo “Les línies de defensa de la República”.
En octubre de 2017 publica, junto a José Peinado, el artículo “Al refugis” en el libro editado por el Ayuntamiento de Valencia “Valencia Capital de la República, 1936-1937”.
En abril de 2017 participa como comisario y fotógrafo en la exposición “Tempesta de ferro. Els refugis antiaeris a València”, en el Ayuntamiento de Valencia.
En abril de 2018 expone como fotógrafo colaborador y autor de un texto en la exposición “Guesdon ahir, València hui”, en el Ayuntamiento de Valencia.
En abril de 2018 publica el artículo “Innovación educativa en itinerarios botánicos mediante el uso de las TIC” en el libro Innovación y reflexiones en la enseñanza de la biología editado por la Universidad Surcolombiana.
En junio de 2018 publica el artículo “Café i República a València” en el catálogo de la exposición “Ens fem un café”, editado por el Museu d´’Història de València.
En diciembre de 2018 publica, en colaboración con Juan Salazar y editados por el IVAJ, los materiales didácticos de la exposición “Exili il.lustrat”.
En diciembre de 2019 se publica el libro La guerra ha terminado, Alicante 1939, donde participa como fotógrafo.
Ha coordinado la edición del libro “Valencia 1939-1948. Guía urbana de la ciudad durante el primer franquismo”, coeditado por PUV (Publicacions Universitat de València) y la Editorial UPV en diciembre de 2021.
Comisario de la exposición, inaugurada en febrero de 2022, en la Nau (UV) dedicada al libro Regreso al Edén, de Paco Roca.
Comisario de la exposición Vinyetes i memoria de l’atrocitat, inaugurada el 4 de mayo en la plaza del Ayuntamiento y organizada por la Conselleria de Participación, Transparencia, Cooperación y Calidad Democrática.....
Begoña Lobo Abascal
....Advocada d’Asil i editora.
Llicenciada en Dret. Màster en Migracions Internacionals. Lectora empedreïda.
Divideix el seu temps entre el treball d’advocada i el d’editora.
Com a advocada, ha treballat al Centre d’Acolliment al Refugiat de Mislata; en la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat; en ACNUR, a Madrid, i actualment en Creu Roja, a València, en l’equip legal de protecció internacional.
Com a editora, des de 1998, al costat de Vicente Ferrer, exerceix tasques administratives, de comerç exterior i de gestió de drets en Media Vaca.
..Abogada de asilo y editora.
Licenciada en Derecho. Máster en Migraciones Internacionales. Lectora empedernida.
Divide su tiempo entre el trabajo de abogada y el de editora.
Como abogada, ha trabajado en el Centro de Acogida a Refugiados de Mislata; en la Comisión Española de Ayuda al Refugiado; en ACNUR, en Madrid, y actualmente en Cruz Roja, en Valencia, en el equipo legal de protección internacional.
Como editora, desde 1998, junto a Vicente Ferrer, desempeña tareas administrativas, de comercio exterior y gestión de derechos en Media Vaca......
....Sinopsi..Sinopsis....
....Taula redona al voltant del llibre La guerra ha terminado: Alicante, 1939, editat per Media Vaca, en el qual es recorda el final de la Guerra Civil a Alacant a través de les veus d’un gran nombre de testimonis presencials. Aquests dies es parla molt de la guerra, de com comença una guerra, de com avança, del mal que causa, però no dediquem el temps necessari a parlar de com s’acaben. ..Mesa redonda alrededor del libro La guerra ha terminado: Alicante, 1939, editado por Media Vaca, en el que se recuerda el final de la guerra civil en Alicante a través de las voces de un gran número de testigos presenciales. En estos días se habla mucho de la guerra, de cómo empieza una guerra, de cómo avanza, del daño que causa, pero no dedicamos el tiempo necesario a hablar de cómo se acaban. ....