Una mirada al Ventura periodista

Una mirada al Ventura periodista

Vicent Ventura va ser un “aglutinador”, segons la periodista Rosa Solbes, “una persona que emprenia projectes”, amb una iniciativa desbordant, “sempre empenyent els altres” i fent partícips de les seues idees a la resta. “Però ell es quedava en una segona fila, entre altres coses pel seu perfil polític i els seus problemes amb l'autoritat franquista. Per això que romanguera la majoria de les vegades en segona fila”.

Solbes arreplega part de la prolífica trajectòria periodística de Ventura en el cicle que commemora a La Nau el centenari del naixement del polític i periodista valencià (Castelló, 1924- València, 1998). Amb el títol de ‘Periodisme i canvi al País Valencià’ i moderat per Alfons Cervera, Solbes, Josep M. Soriano Besó i Emília Bolinches aprofundeixen en la densa activitat periodística de l’“influent” Ventura, que va publicar de manera profusa en nombrosos mitjans de comunicació escrits utilitzant diversos pseudònims. “Com és possible”, es pregunta Bolinches, “que escriguera tant, de tanta diversitat de temes, i alhora mantinguera la seua activitat política i activisme social mentre controlava el negoci que realment li donava menjar, l'agència Publipress?”. Per al periodista Jaime Millás això es va deure a la seua “agilitat mental, fora del normal. Això li permetia escriure de molts temes i molt ràpid”.

Encara que Ventura, apunta Alfons Cervera, va ser considerat “socialment” més un “animal polític” que periodista, la seua activitat periodística va ser frenètica. Bolinches va editar durant un temps centenars dels seus articles, primer a Valencia-fruits i després a Diario de Valencia. “Em desdejunava cada dilluns amb dos, tres o quatre articles seus damunt la taula. Jo m'encarregava de revisar-los, titular-los i enviar-los a la impremta. Escrivia uns textos molt atapeïts, de difícil lectura. Estava en tot. No se li escapava una. A vegades estaven mecanografiats, però moltes altres els enviava a mà, i llavors la tasca d'edició era molt més complexa. Ell no callava i protestava quan tocaves alguna cosa del text”.

El rescat d'una gran part dels articles de Ventura a càrrec de Nel·lo i Magda Pellisser ha permès conèixer la versatilitat del polític i autor valencià. “Com que jo el vaig conèixer a Valencia-fruits”, explica Bolinches, “que era un mitjà bàsicament d'agricultura, creia que ell escrivia només d'això, però a quin sant! Escrivia d'economia, d’indústria, de serveis, de finances, del mercat europeu, que ell seguia dia a dia i n’era un ferm defensor; a més hi ha articles sobre ètica i religió, guerres, l'OTAN… També sobre la televisió pública. En aquest sentit, Ventura es preguntava per què era tan avorrida. També va escriure de l'avortament, que va defensar; de gastronomia, vins, dels immigrants espanyols… Estaven pendent de tot. Fins i tot hi ha una cosa que m'ha estranyat, i és que va escriure cartes al director en diversos mitjans rebatent algunes de les publicacions que el citaven, obligant el director a publicar-les. Avui no li farien ni cas. Ventura va ser molt més del que jo em pensava i creia”.

Per a Rosa Solbes va ser un “privilegi” creuar-se amb un “referent” com Ventura, trobada que va tenir lloc a la darreria dels anys 60 en Primera Página, diari dirigit llavors per Juan José Pérez Benlloch. “Trobar-se amb Ventura va ser una sort i un privilegi per a molts de nosaltres, que no teníem referents periodístics en aquesta època. O eren a la presó o estaven exiliats o havien sigut afusellats. Per tant, era molt difícil aprendre de les generacions anteriors per als qui havíem acabat d'estudiar a principi dels 70. No sabíem a qui mirar, no teníem lectures, i aquestes eren clandestines”. De Ventura, Solbes destaca la seua “generositat, credibilitat, coherència, versatilitat i bonhomia”. Solbes comença a escoltar el nom de Ventura abans fins i tot de començar els estudis de periodisme, a la fi dels 60. Va ser a través de Pérez Benlloch en Primera Página, diari que va durar uns anys, “dos o tres”, i que s'editava a Alacant. “Molt possiblement, Ventura enviava els articles amb pseudònims”. Solbes recorda una gestió de Ventura per a la compra de La Vanguardia en la qual el periodista valencià va implicar el comte de Godó. L'operació es va frustrar. Aquell episodi va deixar una impressió contradictòria en Solbes: “Per a mi, Ventura tenia un perfil estrany i curiós. Un home enfrontat al franquisme i alhora relacionat amb el comte de Godó…”.

Solbes rescata l'experiència en Dos i Dos, una publicació amb “aspiracions” de setmanari però que es va quedar en quinzenal. “Mitja publicació era escrita per Ventura a través de diferents pseudònims: V. Ventura, VV, Joan Llorens… Compaginava els projectes que li donaven menjar amb una prolífica activitat periodística”. D'aquella època, la periodista valenciana recorda que la cordial relació que Ventura va mantenir amb empresaris la va estendre al món de la política. “Era molt respectuós amb les opinions diferents. Allí apareixia i opinava gent que no tenia res a veure amb el projecte”.

La relació de Solbes amb Ventura acaba en el Diario de Valencia, fundat al desembre de 1980, capçalera que va comprar Joaquín Maldonado i Almenar després de l'intent frustrat d'adquirir la capçalera Crónica. “Ventura no va tenir el protagonisme ni el paper que ell hauria volgut perquè la part de dretes de l'accionariat ho va impedir”.

Soriano Besó, exdirector general de Caixa Popular, va tenir un estret contacte amb Ventura i Joan Fuster des del 1968 fins al 1975, “els anys que vaig treballar de periodista”. “He de reconèixer que tant Ventura com Fuster van confiar en mi”. Soriano Besó va fer pràctiques a Valencia-fruits, on va conèixer Martí Domínguez a través de Ventura, així com a Pérez Benlloch. “Ventura em va cridar i em va dir que Pérez Benlloch anava a dirigir un diari a Alacant [Primera Página] i que si podia portar la corresponsalia de Destino, i també la de La Vanguardia a València. En aquell moment, La Vanguardia estava dirigida per Horaci Saénz Guerrero, amb qui Ventura i Fuster tenien bona relació. Els enviava notícies del que passava en el món obrer, en el món estudiantil… El que començava a moure's en el món veïnal. Al cap d'un temps, em diu Ventura: ‘Mira, que el Gorg, que costa molt de llegir, perquè té molt de text, fa falta dinamitzar la revista. Però has d'anar amb compte que el teu nom no aparega, perquè portes dos anys publicant notícies a Barcelona i, és clar, ací la policia i el governador civil, i sobretot Andrián Sancho Borja [llavors delegat d'Información i Turisme] la tancaran de seguida’. Em va dir: ‘parla de temes d'actualitat a partir de llibres i de novetats que hi haja. Vam anar creant seccions… Al cap d'un temps, a les vesprades, quan Fuster venia a València, s'esperava en el quiosc de Dávila; esperava que arribara Enric Beltrán, i em van dir un dia l'any 71 que el Tele/exprés [fundat el 1964 fins al 1980] volia una crònica diària de València, perquè sabien que hi havia lectors i que aquest mercat emergent no el cobrien ni el Levante ni Las Provincias. Li vaig dir a Ventura que caldria fer-ho en equip i li va semblar bé. Vaig pensar en Ferran Vidal, que treballava en Radio Valencia, i vam fer equip. Es vam inventar un pseudònim, Vidal Soriano, i vam començar a publicar. Jo, quan vaig començar a implicar-me en temes de cooperativisme, vaig anar deixant-me el periodisme entre el 74 i el 75. Ventura, en aquest sentit, va ser molt comprensiu”.

La pròxima activitat del cicle Vicent Ventura està programada per al 8 de juny i aplegarà a La Nau, am el títol ‘Nova política valenciana’, Dolors Sánchez Durá, Carles Dolç i Vicent Garcé